Entra una llum blanca i molesta per l’escletxa de la finestra. Espera, el meu llit no està a costat de ninguna finestra. Intento obrir els ulls i m’incorporo al llit però tot se’m torna borrós i ho veig tot negre. Sense adonar-me’n torno a estar dormint fins que torno a obrir els ulls, tot i el fort mal de cap que tinc, ja he sigut capaç d’aixecar-me.
Estic en una habitació petita que fa olor a humitat. La pintura de les parets es cau a trossos i hi ha un gran taca d’humitat al sostre per la part de sobre el llit. On estic?
- Luca? Chiara?
La porta s’obra d’un fort cop i apareix un noi alt, té el cabell fosc però la pell la té força clara. I uns ulls... uns ulls blaus que fan por. Em mira amb una mirada rígida i freda i crida:
- Tu! Luca! La “americaneta” està desperta!! Baixa JA!
I quan veu que vaig a preguntar-li on sóc tanca la porta amb un fort cop i em diu des del passadís: “Benvenuti a Venezia”
- Luca! Què està passant? Què hi faig jo aquí? Vull tornar a casa, aquí o a Amèrica! Però treu-me d’aquesta habitació!
- Frena’t Gabriel! Això és molt més seriós del que creus! No es un joc de nens petits saps? No estàs aquí per diversió nostra!
És la primera vegada que el veig posant-se seriós i, sincerament, m’espanta una mica. M’agafa per les espatlles i m’asseu al llit.
- Està bé. Ara explica’m amb detall que és exactament els que recordes d’ahir a la nit. Sobretot, no et deixis res! M’entens? I no menteixis. Això només et perjudicarà a tu!
Intento fer memòria. L’aeroport, la casa, anem a sopar, sortim... El terrat, en canal... El meu cor comença a accelerar-se! Què faig? Li explico? M’ho guardo? Surto corrents? Qui són?
- Gabriel si us plau... – fins aquí la seva veu es calmada, però...- fes el favor de dir-me que coi es el que vas veure! O sinó...
- Para! Luca! No veus que l’estàs espantant? Així no aconseguirem res! – diu la Chiara des de la porta
Em toco el cap i veig que hi tinc sang. Entre els nervis, la sang i la respiració accelerada... torno a desmaiar-me.
Ara em desperto a la meva habitació (i la de la Chiara), miro el rellotge, les deu del vespre. Com pot ser? M’he passat tot el dia dormint? He tingut un malson? Serà això...
Em poso la bata i vaig cap al menjador. Allà me´ls trobo a tots quatre a la taula, estan parlant fluix, com si tinguessin por a ser escoltats. Al aparèixer per la porta es callen i em miren:
- Ho sento, deu ser el jet lag... Normalment no dormo tant, apart, he tingut un malson.
Se m’apropa a Francesca, com sempre, tan arreglada. Porta la roba que porta per a treballar, la americana inclosa. Amb uns talons verdaderament alts. Em toca el front i m’acompanya a seure a la cadira.
- Gabriel, hem de parlar amb tu. El que has tingut no es exactament un malson
- Bé... – diu en Luca rient-se – depèn de com es miri si...
- Calla! – diu en John amb una veu dura
- Luca, això no és fàcil, intenta no complicar-ho més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada