PLOU (opció 1)

Em porta lluny del grup, pels carrerons i pons.
- On anem?
- Et vull ensenyar una cosa que segur que t’agradarà.
Anem fins a una petita placeta on hi ha una petita església amb dos grans àngels a la porta. És espectacular i m’encanta.
- Waw! Què maco!
- Sabia que t’agradaria.- diu somrient.
- A si? Per què?
- No ho sé. Només sabia que t’agradaria.
- Doncs m’encanta.
- Per dins és encara millor, si vols.
Jo somric. M’agafa la mà i em porta a dins l’església, on hi ha unes pintures espectaculars i precioses.
Fem una volta i ens asseiem un moment per gaudir de la llum que entra pels vitralls de colors. Tanco els ulls i respiro.
M’agrada anar a les esglésies perquè em relaxen i em fan sentir en pau.
Després de cinc minuts de relax tornem amb els altres. Volen anar a dinar alguna cosa a prop del canal i seguir passejant. Ens comprem unes grans porcions de pizza molt bona i un gelat. Per sort aquest cop no em taco la roba per culpa de ningú.
Al fer-se fosc tornem cap a casa. On la Francesca ens ha preparat un magnífic plat de pasta. Tots ens el mengem amb ganes i gaudim moltíssim.
- Estava boníssim!
- Molt bo.
Tot són bons comentaris per a ella.
Al acabar de sopar els bessons i jo anem a casa en Romeo per veure una pel•lícula. No sé si la veurem en anglés o en italià, perquè si és el segon, no crec que m’enteri de gaires coses.
Quan hi arribem ja hi som quasi tots, així que es posen a discutir que veurem. Ho fan en italià per tant jo no entenc quasi res del que estan parlant.
- No t’estàs enterant de res, oi?- em pregunta en Giovanni.
- Doncs no, la veritat. Però que hi farem...
- Tranquil•la que la pel•lícula la posarem en anlgés perquè l’entenguis.
- Gràcies!.- dic somrient.
- Tot i que hauries d’aprendre una mica d’italià, com a mínim intentar-ho.
- Si, crec que si.
Al final es decideixen per una pel•lícula d’acció bastant bona. Està ben feta i és entretinguda. Tot i que els nois la disfruten més que nosaltres les noies, que ens passem la major part de l’estona avorrides i parlant entre nosaltres.
Al acabar ja és bastant tard i marxem cap a casa.
- I demà que vols fer?- em pregunta en Luca.
- No ho sé. El que vosaltres vulgueu.- dic somrient.
- Podríem anar a fer una volta per una altra de es illes de per aquí al voltant.
- Buff... Si aneu fora l’illa em sembla que jo em quedo a casa. – diu la Chiara.- No em ve gaire de gust. Em sembla que demà aprofito i faig deures d’estiu, perquè m’han quedat les mates. Bé, és igual. No vinc i ja està.
- Segur?
- Clar que si.
- Estàs d’acord Gab?- diu en Luca amb un gran somriure.
- Si, clar!
Al arribar a casa la Chiara es queixa dels deures i de les mates.
- Si vols ja t’ajudo jo. Els podem fer juntes.
- Si, si us plau!!- diu ella abraçant-me molt fort
Pobreta, és tan bona i simpàtica. I s’haurà de passar gran part de l’estiu per mig d’equacions i funcions.

Cap. 3

Avui en Luca em desperta d’hora per poder passar tot el dia fora de Venècia. La seva mare ens prepara uns entrepans per dinar. I la Sally ens dóna diners per pagar-nos el viatge.
- Que us ho passeu bé.- diu fent-nos dos petons a cadascú.
- Segur que si.- diu en Luca somrient.
Anem al canal i agafem la barca que ens portarà fins a Burano, una illa preciosa on hi ha unes casetes de colors espectaculars.
Ens ho passem molt bé, passejant, parlant i rient.
- Tens gana?- diu a mig matí.
- Una miqueta.
- Et convido a prendre alguna cosa.- diu agafant-me la mà.
Ens asseiem a una terrasseta al sol i ens agafem unes patates i un refresc.
- Gràcies per convidar-me, Luca.
- De res.
M’acosto a ell i li faig un petó a la galta.
Quan acabem de menjar-nos les patates anem a passejar una mica més i ens asseiem a un moll a dinar. S’està bé, toca el solet i passa una brisa molt agradable. Els entrepans també estan molt bons.
M’ho passo molt bé aquí.
Per la tarda tornem d’ hora a casa i així podré ajudar a la Chiara a fer matemàtiques.
- Gràcies!- diu ella al veure’m entrar a l’habitació.
- Va, en que vols que t’ajudi.
Ella somriu i m’ensenya unes equacions.
Quan per fi les acabem decidim anar a passejar per la ciutat. Les dues tenim ganes de sortir i d’anar a prendre l’aire després d’haver estat fent matemàtiques.
Mirem totes les botigues de roba, tot i que la gran part són cares i de marques que surten a les desfilades. M’encanta mirar roba i de gran em vull dedicar a dissenyar-ne, per això em fascinen aquestes botigues.
- Ostres, no sé com pots passejar per aquí sense comprar-te res.
- Costa, la veritat, però així veig tota la roba que està de moda.- diu la Chiara somrient.
Riem molt quan al passar pel costat dels gondolers ens comencen a dir coses boniques i piropos.
- Mare meva!- dic jo rient.
- Aquí són així, els nois mai paren de dir coses boniques a les noies que passen.
Al passar pel costat d’un altre grup de gondolers em sorprenc al veure a l’ Angelo, el noi guapo del gelat. Ell també em reconeix perquè bé cap a nosaltres amb un gran somriure.

PLOU (opció 2)

Tot i que estic bastant cansada, la idea de conèixer Venècia de nit se’m fa irresistible. Després de sopar pujo a la meva habitació i em canvio ràpidament de roba. Em poso uns texans negres y una samarreta rosa que em vaig quedar de la meva mare, sé que aquesta era la seva ciutat preferida. Intento dissimular una mica les marques de cansament de la meva cara amb maquillatge, agafo el bolso y llesta.
Baixant per les escales de la casa m’aturo i observo, es una casa preciosa, amb un estil elegant i refinat. La decoració, segons em va explicar la senyora Di Fiori era del segle XVII. Es com viure en una altre època.
Al rebedor m’esperen la Chiara i en Luca, també s’han canviat de roba així que he fet bé. Tot i que dormo a la mateixa habitació que ella, poques vegades noto la seva presencia a causa de que te un vestidor amb un despatxet a l’habitació del costat on hi passa la majoria del seu temps. Ella porta un vestit blanc de cotó, simple però elegant, amb unes sabates de tacó a conjunt. I en Luca porta uns texans i una camisa blanca amb les mànigues doblegades fins al colze, ja que fa molta calor.
La casa esta molt a prop de la plaça Sant Marcos però ells diuen que allà hi està ple de turistes i que és massa típica, que volen que la meva primera nit sigui bastant més especial. Diuen que la millor manera de conèixer aquesta ciutat es perdent-s’hi i així ho fem. Comencem a avançar per carrerons, girem a la dreta, després a l’esquerra, recte tornem a girar... Ja no sé on sóc.
- Et diverteixes? – diu en Luca quan veu que estic repenjada a un petit muret mirant l’aigua d’un canal – en què penses?
- Doncs, en que aquesta era la ciutat preferida de la meva mare. Els meus pares es van conèixer a aquí i a cap d’un any just, es van casar, i van venir aquí de viatge de noces. Des de aleshores, hi venien cada any, pel seu aniversari.
- Quina historia mes maca – sentim cridar la Chiara des de dalt d’una casa
- Baixa!!! Aquesta casa no es nostra!
- Vinga Luca, no siguis avorrit, pugeu-hi! La porta esta oberta i no hi ha ningú a la casa, les vistes són increïbles!
En Luca em mira, i veu la meva mirada una mica atemorida. M’agafa de la mà i em diu que es millor no pensar-s’ho dues vegades, es fa i punt. I de sobte, em trobo al terrat d’una casa completament desconeguda. La Chiara tenia raó, les vistes són impressionants, si t’hi fixes pots arribar a veure alguna llum d’alguna góndola. Segueixo una que s’està endinsant per el canal que tenim al costat i de sobte ho veig. Son dos homes bé, tres comptant amb el gondoler. Sembla que els dos passatgers tiren una bossa força gran al canal.
- Eh! Mireu això! No està prohibit tirar coses a les aigües dels canals
Els dos germans es miren terroritzats i comencen a baixar per les escales a la velocitat de la llum.
Arribem al canal on estan baixant els passatgers de la gòndola, jo em quedo enganxada al braç d’en Luca i de sobte un veig que un d’ells ve corrent i em tira al terra, sense voler.
- Fet! – li diu a en Luca
Em quedo quieta al terra sense entendre res. La Chiara li diu algo a en Luca, ell em mira i em diu:
- Ho sento
Tot seguit sento un fort cop al cap. Negre.

PLOU (opció 1)

Quan acabem a sopar els bessons els demanen als seus pares i als avis que ens deixin sortir a donar una volta. Ells diuen que si però hem de tornar d’hora, perquè jo he de descansar. Així que els tres agafem les coses i marxem del restaurant per passar-nos-ho bé.
Anem pels carrers i carrerons, rient, passant-nos-ho bé i disfrutant.
- Vols un gelat?
- M’encantaria!
En Luca somriu i em condueix fins a una gelateria.
Entrem, i només l’olor dels gelats ja m’enamora. Trio el gust del gelat i surto de la gelateria feliç i contenta.
Però tinc mala sort. Quan surto per la porta em xoco amb un noi que entra cap a dins. Em cau tot el gelat per sobre el vestit.
- Merda!
- Ostres, perdona.- diu el noi en italià.- Estàs bé?
- Si si...- dic intentant treure’m la taca.
Aixeco els ulls i el miro.
Què guapo! Té el cabell negre i uns ulls verds increïbles!
Ell em mira i em dedica un somriure d’orella a orella.
- Segur que estàs bé maca?- pregunta ara en anglès.
- Si.
En Luca i la Chiara surten i es sorprenen al veure què ha passat.
- Gab!
- Gabi!
- Estàs bé?
- Si tranquils, no passa res.
- Ho sento molt, de debò.-diu el noi misteriós- Puc fer res per tu?
- Què et semblaria convidar-me a un altre gelat? M’he quedat amb les ganes d’un gelat italià.
Ell somriu.
Entrem a dins i trio un altre gelat.
- Per cert, em dic Angelo.- diu oferint-me la mà
- Gabriel. Encantada.
- Gabi.- diu la Chiara des de fora.- Hem d’anar-nos-en.
- Clar. Adéu.
- Adéu Gabriel. Espero tornar-te a veure.
- M’encantaria.
Seguim passejant, tot i que no triguem a tornar a casa. No m’agrada anar amb una gran taca de gelat en mig de la panxa.
Un cop a casa m’estiro al llit, rebentada.
- Buf! Estic morta!
- No m’extranya.- diu la Chiara morint-se de riure.- Primer el viatge, després el sopar i per últim un patós que t’omple de gelat.
- Però era guapo.
- Molt guapo!- diu ella rient-se.
Ens posem a parlar una estona però de seguida intento dormir-me.
Demà serà diferent, espero, una mica més relaxat.


Cap. 2

Avui em desperta la Francesca.
- Buon jiorno.
- Buon jiorno tieta.
M’aixeco i veig que no hi ha ningú a l’habitació. I la Chiara?
- Baixa a esmorzar quan estiguis llesta.
- Ara vinc.
Em vesteixo de seguida i baixo. Al menjador hi ha un gran esmorzar preparat a la taula i hi ha la Chiara i en Luca.
- Buon jiorno Gabi.
- Buon jiorno.- dic somrient.
Els faig dos petons i m’assec a menjar.
Hi ha molt de menjar i tot té molt bona pinta. Tinc una gana!
Després d’esmorzar la Chiara truca als seus amics per quedar.
Hem quedat a la plaça St. Marcos, que està plena de turistes fent fotos. També hi ha coloms, bruts i fastigosos coloms, no els suporto!
Hi ha un grup de persones esperant-nos. Són sis, tres nois i tres noies.
- Ciao!
- Ciao!- diu la Chiara saludant a tothom.- Us presento a la Gabriel, la meva...Tieta?
- Cosina si us plau.- dic rient.
- La meva cosina que ha vingut d’Amèrica a passar l’estiu amb nosaltres.
- Ciao.- dic amb un gran somriure.
- Te’ls presento. Els són la Julieta, la Elisabetta, la Sofia, en Pietro, en Giovanni i en Romeo.
- Hola, encantada.
Em fan tots dos petons i abraçades. Són molt simpàtics i agradables. De seguida em sento super ben acollida.
Passegem una mica per la ciutat rient i passant-nos-ho bé.
- M’encanta Venècia, és molt bonic.
- Oi que si?- em pregunta en Giovanni.
- Si.
- Havies vingut mai a Europa?- em pregunta en Pietro.
- No mai. No havia sortit mai dels Estats Units.
- I on vivies?
- A New York.
- Ostres!- diu l’Elisabetta.- Quina sort!
- Si és genial. Tot i que en realitat vivíem a una casa a les afores.
- Una casa gegant! Una mansió al•lucinant.- diu la Chiara agafant-me per les espatlles.
- Tampoc tant.- dic jo vermella.
- A mi m’encantaria anar a Amèrica. – diu l’Elisabetta.
- Vol ser actriu.
- I és molt bona.- diu la Sofia.- Se li dóna molt bé el teatre.
- Tampoc és per tant.- comenta l’Elisabetta tota vermella.
Que maca. Tots ho són, la veritat.
Decidim anar a fer una volta pel canal en vaporetto. És espectacular. Tan bonic... Amb les places, les esglésies... Tot.
Semblo una nena petita mirant a totes bandes.
- Què et sembla?- em pregunta en Luca.
- Ostres és tant bonic...
Ell somriu.
- Ja veuràs.
Quan baixem, anem a prendre alguna cosa perquè estem cansats i tenim gana.
- Vine amb mi.- diu en Luca agafant-me la mà.

PLOU

Plou…
I odio que plogui. Sempre m’han passat coses dolentes quan està plovent.
La mare va morir quan jo vaig néixer, i plovia. El pare em va pegar per primera vegada un dia que pluvial, quan tenia 8 anys. Ens vem acomiadar un dia de pluja, no l’he tornat a veure mai més.
Per sort vaig anar a viure amb els Senyors Di Fiori, una parella d’italians molt bons I dolços que m’han cuidat des de que tenia 10 anys.
Ara ja tinc 16 anys i han decidit que seria bo que anés a passar aquest estiu a Venècia, on viu la resta de la família. Els pares vindran amb mi, així que estic una mica més tranquil•la. Tot i això, estic massa nerviosa, mai he anat a Europa!
Però plou, i tinc por.
Miro per la finestra de la limusina. El cel està gris i les gotes no paren de caure.
- Gabriel, estàs bé?
- Què?- dic girant-me.
- Estàs bé?- diu la Sr. Di Fiori.
Sempre han volgut que els digués avi i avia, però em costa, així que els dic pel nom de pila. Sally i Paolo.
- Si perdona.
Ella somriu i m’acarona el cabell castany.
- Tot anirà bé.
Torno a mirar per la finestra i somric. Veig el meu reflex i no sé si m’agrada el que veig. Tinc el meu preciós cabell castany, que m’arriba per la cintura, xop per la pluja. El maquillatge, que envoltava els meus ulls de color mel, està tot corregut i quasi ja no en queda. La roba també està mullada.
En Paolo ho veu i em dona una tovallola perquè m’assequi una mica.
- Gràcies.
- De res princeseta.
Un cop a l’aeroport embarquem les maletes i anem fins a la porta. Queden vint minuts perquè haguem d’entrar. Així que la mare decideix anar a comprar-los algun regal als meus cosins, ja que viurem amb ells.
Viurem amb els meus tiets i els bessons. Tenen la meva edat, la Chiara i en Luca . No he parlat gaire amb ells, bé, amb la Chiara si i ens portem bastant bé.
Quan l’avió per fi aterra ja estic més tranquil•la. A més, aquí ja no plou.
Al arribar a la terminal els veig allà, esperant-nos impacients. Els Srs. Di Fiori els van a saludar amb una forta abraçada, jo em quedo darrera seu sense saber que fer. Però la Chiara és més efusiva i ve corrents a fer-me dos petons i una abraçada.
- Gabriel!
- Hola Chiara.
- Com estàs? Com ha anat el vol? Estàs cansada? Han estat moltes hores, oi?
- Chiara, deixa-la.- diu el seu germà apropant-se amb un somriure.- Hola Gabriel.
Li faig dos petons i li torno el somriure.
En John i la Francesca, pares de la Chiara i en Luca, també em fan dos petons i una abraçada.
Portem les maletes fins a un taxi i anem fins a les barques, que ens portarà fins a la Plaça San Marcos i des d’allà fins a la casa.
És una casa preciosa i molt gran. Amb un jardinet i un petit moll que dóna al canal. Jo dormiré amb la Chiara a la seva habitació, que és gegant i molt bonica. Hi ha moltes fotos d’ella amb el seu germà i amb les seves amigues, són molt maques.
- Qui les ha fet?
- Una amiga, és molt bona amb la càmera.
- Ostres, doncs són molt bones. M’agraden molt.
- Si vols demà quedem amb ella i les meves amigues. Suposo que ara deus voler descansar.
- Doncs si, la veritat. Estic super cansada.
- Et deixo descansar.
Em fa un petó a la galta i surt de l’habitació.
M’estiro al llit i intento descansar, però em costa acostumar-me a un llit nou. A més, quan ja estic a punt d’aconseguir adormir-me apareix en Luca.
- Toc- toc.- diu treient el cap per la porta.-Hola. Molesto?
- No. Passa.- dic asseient-me.
- Com estàs? Cansada?
- Una mica, la veritat.
- T’he molestat?
- No, tranquil. No passa res.
M’agrada quan somriu. Està guapo, bé, en realitat és molt guapo. Té el cabell ros i els ulls blaus, a més del seu gran somriure.
La seva germana és igualeta a ell amb el cabell llarg i llis.
Ens estem una estona parlant fins que la Marta ens avisa per anar a sopar.
- Ara anem avia.- diu ell.
Se’m fa estrany pensar que jo hauria de ser la seva tieta, ja que sóc la fillastra de la seva àvia. Mare meva, sóc tieta d’uns nois de la meva edat.
Anirem a sopar a fora, a un restaurant, així que m’he de posar guapa i elegant. La Marta m’ajuda a pensar que em poso. Trio un vestit de seda blanc fins als genolls que m’encanta.
Al baixar les escales la Chiara ve corrents.
- Ostres! Estàs preciosa! Que guapa, mare meva.
- Gràcies.- dic vermella.- Tu també ho estàs.
- No tant com tu, la veritat.- diu amb un gran somriure.
Li torno el somriure agraïda.
Sortim al moll i agafem la llanxa per anar fins al restaurant, un lloc preciós i elegant. Els Srs Di Fiori i els pares de la Chiara es posen a parlar en italià, jo l’entenc una mica però se’m fa complicat parlar-lo.
- Entens el que diuen?- diu en Luca.
- No gaire, la veritat.- dic posant-me a riure.- Però crec que al final m’hi acostumaré.
- Què et sembla si després de sopar et duem a fer una volta perquè coneguis Venècia de nit?.- diu la Chiara entusiasmada.