PLOU

Plou…
I odio que plogui. Sempre m’han passat coses dolentes quan està plovent.
La mare va morir quan jo vaig néixer, i plovia. El pare em va pegar per primera vegada un dia que pluvial, quan tenia 8 anys. Ens vem acomiadar un dia de pluja, no l’he tornat a veure mai més.
Per sort vaig anar a viure amb els Senyors Di Fiori, una parella d’italians molt bons I dolços que m’han cuidat des de que tenia 10 anys.
Ara ja tinc 16 anys i han decidit que seria bo que anés a passar aquest estiu a Venècia, on viu la resta de la família. Els pares vindran amb mi, així que estic una mica més tranquil•la. Tot i això, estic massa nerviosa, mai he anat a Europa!
Però plou, i tinc por.
Miro per la finestra de la limusina. El cel està gris i les gotes no paren de caure.
- Gabriel, estàs bé?
- Què?- dic girant-me.
- Estàs bé?- diu la Sr. Di Fiori.
Sempre han volgut que els digués avi i avia, però em costa, així que els dic pel nom de pila. Sally i Paolo.
- Si perdona.
Ella somriu i m’acarona el cabell castany.
- Tot anirà bé.
Torno a mirar per la finestra i somric. Veig el meu reflex i no sé si m’agrada el que veig. Tinc el meu preciós cabell castany, que m’arriba per la cintura, xop per la pluja. El maquillatge, que envoltava els meus ulls de color mel, està tot corregut i quasi ja no en queda. La roba també està mullada.
En Paolo ho veu i em dona una tovallola perquè m’assequi una mica.
- Gràcies.
- De res princeseta.
Un cop a l’aeroport embarquem les maletes i anem fins a la porta. Queden vint minuts perquè haguem d’entrar. Així que la mare decideix anar a comprar-los algun regal als meus cosins, ja que viurem amb ells.
Viurem amb els meus tiets i els bessons. Tenen la meva edat, la Chiara i en Luca . No he parlat gaire amb ells, bé, amb la Chiara si i ens portem bastant bé.
Quan l’avió per fi aterra ja estic més tranquil•la. A més, aquí ja no plou.
Al arribar a la terminal els veig allà, esperant-nos impacients. Els Srs. Di Fiori els van a saludar amb una forta abraçada, jo em quedo darrera seu sense saber que fer. Però la Chiara és més efusiva i ve corrents a fer-me dos petons i una abraçada.
- Gabriel!
- Hola Chiara.
- Com estàs? Com ha anat el vol? Estàs cansada? Han estat moltes hores, oi?
- Chiara, deixa-la.- diu el seu germà apropant-se amb un somriure.- Hola Gabriel.
Li faig dos petons i li torno el somriure.
En John i la Francesca, pares de la Chiara i en Luca, també em fan dos petons i una abraçada.
Portem les maletes fins a un taxi i anem fins a les barques, que ens portarà fins a la Plaça San Marcos i des d’allà fins a la casa.
És una casa preciosa i molt gran. Amb un jardinet i un petit moll que dóna al canal. Jo dormiré amb la Chiara a la seva habitació, que és gegant i molt bonica. Hi ha moltes fotos d’ella amb el seu germà i amb les seves amigues, són molt maques.
- Qui les ha fet?
- Una amiga, és molt bona amb la càmera.
- Ostres, doncs són molt bones. M’agraden molt.
- Si vols demà quedem amb ella i les meves amigues. Suposo que ara deus voler descansar.
- Doncs si, la veritat. Estic super cansada.
- Et deixo descansar.
Em fa un petó a la galta i surt de l’habitació.
M’estiro al llit i intento descansar, però em costa acostumar-me a un llit nou. A més, quan ja estic a punt d’aconseguir adormir-me apareix en Luca.
- Toc- toc.- diu treient el cap per la porta.-Hola. Molesto?
- No. Passa.- dic asseient-me.
- Com estàs? Cansada?
- Una mica, la veritat.
- T’he molestat?
- No, tranquil. No passa res.
M’agrada quan somriu. Està guapo, bé, en realitat és molt guapo. Té el cabell ros i els ulls blaus, a més del seu gran somriure.
La seva germana és igualeta a ell amb el cabell llarg i llis.
Ens estem una estona parlant fins que la Marta ens avisa per anar a sopar.
- Ara anem avia.- diu ell.
Se’m fa estrany pensar que jo hauria de ser la seva tieta, ja que sóc la fillastra de la seva àvia. Mare meva, sóc tieta d’uns nois de la meva edat.
Anirem a sopar a fora, a un restaurant, així que m’he de posar guapa i elegant. La Marta m’ajuda a pensar que em poso. Trio un vestit de seda blanc fins als genolls que m’encanta.
Al baixar les escales la Chiara ve corrents.
- Ostres! Estàs preciosa! Que guapa, mare meva.
- Gràcies.- dic vermella.- Tu també ho estàs.
- No tant com tu, la veritat.- diu amb un gran somriure.
Li torno el somriure agraïda.
Sortim al moll i agafem la llanxa per anar fins al restaurant, un lloc preciós i elegant. Els Srs Di Fiori i els pares de la Chiara es posen a parlar en italià, jo l’entenc una mica però se’m fa complicat parlar-lo.
- Entens el que diuen?- diu en Luca.
- No gaire, la veritat.- dic posant-me a riure.- Però crec que al final m’hi acostumaré.
- Què et sembla si després de sopar et duem a fer una volta perquè coneguis Venècia de nit?.- diu la Chiara entusiasmada.