Tot i que estic bastant cansada, la idea de conèixer Venècia de nit se’m fa irresistible. Després de sopar pujo a la meva habitació i em canvio ràpidament de roba. Em poso uns texans negres y una samarreta rosa que em vaig quedar de la meva mare, sé que aquesta era la seva ciutat preferida. Intento dissimular una mica les marques de cansament de la meva cara amb maquillatge, agafo el bolso y llesta.
Baixant per les escales de la casa m’aturo i observo, es una casa preciosa, amb un estil elegant i refinat. La decoració, segons em va explicar la senyora Di Fiori era del segle XVII. Es com viure en una altre època.
Al rebedor m’esperen la Chiara i en Luca, també s’han canviat de roba així que he fet bé. Tot i que dormo a la mateixa habitació que ella, poques vegades noto la seva presencia a causa de que te un vestidor amb un despatxet a l’habitació del costat on hi passa la majoria del seu temps. Ella porta un vestit blanc de cotó, simple però elegant, amb unes sabates de tacó a conjunt. I en Luca porta uns texans i una camisa blanca amb les mànigues doblegades fins al colze, ja que fa molta calor.
La casa esta molt a prop de la plaça Sant Marcos però ells diuen que allà hi està ple de turistes i que és massa típica, que volen que la meva primera nit sigui bastant més especial. Diuen que la millor manera de conèixer aquesta ciutat es perdent-s’hi i així ho fem. Comencem a avançar per carrerons, girem a la dreta, després a l’esquerra, recte tornem a girar... Ja no sé on sóc.
- Et diverteixes? – diu en Luca quan veu que estic repenjada a un petit muret mirant l’aigua d’un canal – en què penses?
- Doncs, en que aquesta era la ciutat preferida de la meva mare. Els meus pares es van conèixer a aquí i a cap d’un any just, es van casar, i van venir aquí de viatge de noces. Des de aleshores, hi venien cada any, pel seu aniversari.
- Quina historia mes maca – sentim cridar la Chiara des de dalt d’una casa
- Baixa!!! Aquesta casa no es nostra!
- Vinga Luca, no siguis avorrit, pugeu-hi! La porta esta oberta i no hi ha ningú a la casa, les vistes són increïbles!
En Luca em mira, i veu la meva mirada una mica atemorida. M’agafa de la mà i em diu que es millor no pensar-s’ho dues vegades, es fa i punt. I de sobte, em trobo al terrat d’una casa completament desconeguda. La Chiara tenia raó, les vistes són impressionants, si t’hi fixes pots arribar a veure alguna llum d’alguna góndola. Segueixo una que s’està endinsant per el canal que tenim al costat i de sobte ho veig. Son dos homes bé, tres comptant amb el gondoler. Sembla que els dos passatgers tiren una bossa força gran al canal.
- Eh! Mireu això! No està prohibit tirar coses a les aigües dels canals
Els dos germans es miren terroritzats i comencen a baixar per les escales a la velocitat de la llum.
Arribem al canal on estan baixant els passatgers de la gòndola, jo em quedo enganxada al braç d’en Luca i de sobte un veig que un d’ells ve corrent i em tira al terra, sense voler.
- Fet! – li diu a en Luca
Em quedo quieta al terra sense entendre res. La Chiara li diu algo a en Luca, ell em mira i em diu:
- Ho sento
Tot seguit sento un fort cop al cap. Negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada